Ayer, un servidor, se desriñonó para subir dos maletas llenas de libros a mi casa (¡y eso que vivo en un principal!). La cuestión es que ha llegado la hora de que, con ayuda de algunos (¡muchos!) de vosotros y de algún que otro gintonic, me ponga a catalogar mis libros de Ken Follett y Maria de la Pau Janer (para www.biblio.tk). Así pués, os invito a participar en mi cataloguing party el próximo dia sábado 2 de Septiembre a las 5 de la tarde en mi casa.

P.S. Traeros tónicas y limones que yo pongo la ginebra.

There is a line among the fragments of the Greek poet Archilochus which says: 'The fox knows many things, but the hedgehog knows one big thing'. Scholars have differed about the correct interpretation of these dark words, which may mean no more than that the fox, for all his cunning, is defeated by the hedgehog's one defense. But, taken figuratively, the words can be made to yield a sense in which they mark one of the deepest differences which divide writers and thinkers, and, it may be, human beings in general. For there exists a great chasm between those, on one side, who relate everything to a single central vision, one system less or more coherent or articulate, in terms of which they understand, think and feel-a single, universal, organizing principle in terms of which alone all that they are and say has significance-and, on the other side, those who pursue many ends, often unrelated and even contradictory, connected, if at all, only in some de facto way, for some psychological or physiological cause, related by no moral or aesthetic principle; these last lead lives, perform acts, and entertain ideas that are centrifugal rather than centripetal, their thought is scattered or diffused, moving on many levels, seizing upon the essence of a vast variety of experiences and objects for what they are in themselves, without consciously or unconsciously, seeking to fit them into, or exclude them from, any one unchanging, all-embracing, sometimes self-contradictory and incomplete, at times fanatical, unitary inner vision. The first kind of intellectual and artistic personality belongs to the hedgehogs, the second to the foxes; and without insisting on a rigid classification, we may, without too much fear of contradiction, say that, in this sense, Dante belongs to the first category, Shakespeare to the second; Plato, Lucretius, Pascal, Hegel, Dostoevsky, Nietzsche, Ibsen, Proust are, in varying degrees, hedgehogs; Herodotus, Aristotle, Montaigne, Erasmus, Molière, Goethe, Pushkin, Balzak, Joyce are foxes.

Berlin, Sir Isaiah (1953), The Hedgehog and the Fox, New York, Simon & Schuster

Via this link.

Al pasar por Mókroie, pregunté un día a un viejo, y me contestó: “Lo que más nos gusta és condenar a las mozas a la pena de azotes, y siempre dejamos que sean los mozos quienes cumplan la sentencia. Después, a la que hoy ha azotado, la pide el mozo en matrimonio, de modo que a las propias chicas, decía, aquello hasta les resulta agradable.” Vaya Marqueses de Sade, ¿no? Di lo que quieras pero es ingenioso.

Los hermanos Karamázov de Fiódor Dostoievski

Ed. Cátedra. 8A Edición 2005

Vivre sa vie (Vivir su vida)
Francia, 1962, 35mm, B/N, 80 m.
Director: Jean-Luc Godard.
Intérpretes: Anna Karina, Sady Rebbot, André S. Labarthe, Brice Parain

Vista i admirada al Renoir i retrobada al rincón del cinematógrafo.

Ma che cos’è questo lampo di felicità che mi da forza, vita?
Vi domando scusa dolcissime creature non avevo capito, non sapevo. Com’è giusto accettarvi, amarvi.
E come è semplice, Luisa.
Mi sento come liberato tutto mi sembra buono, tutto ha un senso, tutto è vero.
Ah come vorrei sapermi spiegare. Ma non so dire.
Ecco tutto ritorna come era prima, tutto è di nuovo confuso. Ma questa confusione sono io. Io come sono non come vorrei essere. E non mi fa più paura dire la verità quella che non ho ancora trovato. Solo così mi sento vivo e posso guardare i tuoi occhi fedeli senza vergogna.
È un festa la vita viviamola insieme.
Non so dirti altro Luisa ne a te ne agli altri.
Accettami così se puoi. È l’unico modo per tentare di trovarci.

Monólogo final de Guido Anselmi (Marcello Mastroianni) en "Otto e mezzo" de Federico Fellini.

¿Hay por ahí alguna alma caritativa que quiera traducirlo al castellano?

Encontrado en el blog MateoVitolo.com

28-7-2006: Gràcies a la Júlia per aquesta traducció al català:

Què és aquest llamp de felicitat que em dona força, vida? Us demano perdó, dolcíssimes criatures. No ho havia entès, no ho sabia. Com n’és de just acceptar-vos, estimar-vos. I com n’és de simple, Luisa. Em sento com alliberat, tot em sembla bé, tot té un sentit, tot és veritat. Ah, com voldria saber-me explicar. Però no ho se dir. I ara tot torna a ser com era abans, tot és de nou confús. Però aquesta confusió soc jo. Jo tal com sóc, no com voldria ser. I no em fa més por dir la veritat, aquella que encara no he trobat. Nomes així em sento viu i puc mirar als teus ulls fidels sense vergonya. És una festa la vida, visquem-la junts. No sé dir-te res mes Luisa, ni a tu ni als altres. Accepta’m així si pots. Es la única manera per intentar retrobar-nos.

30-7-2006: Gracias a Silvana por la traducción al castellano.

¿Pero qué es este relámpago de o esta súbita felicidad que me da fuerza, vida? Os pido disculpas, dulcísimas criaturas, no sabía cuán acertado es aceptaros, amaros. Y cuán simple es,Luisa. Me siento como liberado, todo me parece bueno, todo tiene un sentido, todo es verdadero. Ah, cómo quisiera saber explicarme, pero no se cómo decirlo. "Ecco" todo vuelve a ser como lo era antes, todo vuelve a ser confuso.Pero esta confusión, soy yo. Yo, como soy, no como me gustaría ser. Y no me da miedo decir la verdad, aquella que no he encontrado todavía. Solo así me siento vivo y puedo mirar tus ojos fieles sin vergüenza. Es una fiesta la vida, vivámosla juntos. No se qué más decir, Luisa, ni a tí, ni a los demás. Acéptame así, si puedes. Es el único modo de intentar encontrarnos.

The Kiss, Gustav Klimt
1907-08

[original]

No la miris

No la miris. Et dic que no la miris. Seràs tossut. Ja està. Ja t'ha tornat a enganxar mirant-li el melic. Ja ho entenc ja; aquest piercing està massa ben posat com per ignorar-lo. Però qui et manava mirar-la? Amb la feina que tens i deixes que els ocellets que tens el cap esvalotin les teves hormones. Vaja! Ara s'aixeca per anar al lavabo. Ara si que no podràs evitar fer-li una bona ullada. Ja sé que ho fas amb molta discreció o, almenys, amb molta més que altres companys de feina. Ja sé que, de vegades, et mira de reüll però, noi, aguanta com un home. Que el seu somriure et mata, que les seves sortides et descol·loquen... Collonades! Em dius que t'encisa com vessa el cafè per tot arreu cada cop que es vol fer un cafè amb gel, o com es puja les ulleres quan li llisquen pel nas, o, fins i tot, quan es fa un cigarret amb aquella parsimònia gairebé litúrgica. Doncs noi, aquí ja no puc fer-hi més. Estàs fotut. Ben fotut.

M’han fet arribar comentaris de desaprovació pel segon punt del meu comentari sobre el post del Jordi. El punt és el que diu que "La història, per moltes i tristes raons, nega la teva afirmació sobre la superioritat poètica del català sobre el castellà."

Haig de reconèixer que he estat desafortunat en la forma (i potser en el fons també) però deixeu-me tornar a formular el que volia dir. Jo no crec en la superioritat poètica d’una (de qualsevol) llengua sobre una altra. I això és el que volia dir. Punt. Parlant de la història, volia transmetre que hi ha molta més literatura en llengua castellana que no pas en catalana; inferint- erròniament- així que la quantitat feia la qualitat. I això és absurd. Ho sé.

Feta la puntualització, voldria dir que la meva intenció al crear “luna en el agua” era desar d’una manera estructurada i pública aquells poemes, textos, extractes d’articles, qualsevol text en definitiva que m’hagués emocionat i això precisament és el que vull promoure des d’aquí a tots els que participeu (gràcies!). I el que vull també és que, en la mesura de lo possible, s’enviï el text en la versió original i, si és possible, adjuntant-hi una traducció a una o més de les llengües més utilitzades (Català i castellà principalment però també l’anglès i el francès).

Espero que us agradi molt aquest blog i seguiu participant-hi que això només acaba de començar!

To all the Annie's of this world...



Annie Hall (1977), Woody Allen.

Regina Spektor Ghost Of Corporate Future

A man walks out of his apartment,
It is raining, he's got no umbrella
He starts running beneath the awnings,
Trying to save his suit,
Trying to save his suit.
Trying to dry, and to dry, and to dry but no good

When he gets to the crowded subway platform,
He takes off both of his shoes
He steps right into somebody's fat loogie
And everyone who sees him says, "Ew."
Everyone who sees him says, "Ew."

But he doesn't care,
'Cause last night he got a visit from the
Ghost of Corporate Future
The ghost said, "Take off both your shoes
Whatever chances you get
Especially when they're wet."

He also said,
"Imagine you go away
On a business trip one day
And when you come back home,
Your children have grown
And you never made your wife moan,
Your children have grown
And you never made your wife moan."

"And people make you nervous
You'd think the world is ending,
And everybody's features have somehow started blending
And everything is plastic,
And everyone's sarcastic,
And all your food is frozen,
It needs to be defrosted."

"You'd think the world was ending,
You'd think the world was ending,
You'd think the world was ending right now.
You'd think the world was ending,
You'd think the world was ending,
You'd think the world was ending right now."

"Well maybe you should just drink a lot less coffee,
And never ever watch the ten o'clock news,
Maybe you should kiss someone nice,
Or lick a rock,
Or both."

"Maybe you should cut your own hair
'Cause that can be so funny
It doesn't cost any money
And it always grows back
Hair grows even after you're dead"

"And people are just people,
They shouldn't make you nervous.
The world is everlasting,
It's coming and it's going.
If you don't toss your plastic,
The streets won't be so plastic.
And if you kiss somebody,
Then both of you'll get practice."

"The world is everlasting
Put dirtballs in your pocket,
Put dirtballs in your pocket,
And take off both your shoes.
'Cause people are just people,
People are just people,
People are just people like you.
People are just people,
People are just people,
People are just people like you."

The world is everlasting
It's coming and it's going
The world is everlasting
It's coming and it's going
It's coming and it's going

via: Paulina.