jueves, julio 27, 2006


Ma che cos’è questo lampo di felicità che mi da forza, vita?
Vi domando scusa dolcissime creature non avevo capito, non sapevo. Com’è giusto accettarvi, amarvi.
E come è semplice, Luisa.
Mi sento come liberato tutto mi sembra buono, tutto ha un senso, tutto è vero.
Ah come vorrei sapermi spiegare. Ma non so dire.
Ecco tutto ritorna come era prima, tutto è di nuovo confuso. Ma questa confusione sono io. Io come sono non come vorrei essere. E non mi fa più paura dire la verità quella che non ho ancora trovato. Solo così mi sento vivo e posso guardare i tuoi occhi fedeli senza vergogna.
È un festa la vita viviamola insieme.
Non so dirti altro Luisa ne a te ne agli altri.
Accettami così se puoi. È l’unico modo per tentare di trovarci.

Monólogo final de Guido Anselmi (Marcello Mastroianni) en "Otto e mezzo" de Federico Fellini.

¿Hay por ahí alguna alma caritativa que quiera traducirlo al castellano?

Encontrado en el blog MateoVitolo.com

28-7-2006: Gràcies a la Júlia per aquesta traducció al català:


Què és aquest llamp de felicitat que em dona força, vida? Us demano perdó, dolcíssimes criatures. No ho havia entès, no ho sabia. Com n’és de just acceptar-vos, estimar-vos. I com n’és de simple, Luisa. Em sento com alliberat, tot em sembla bé, tot té un sentit, tot és veritat. Ah, com voldria saber-me explicar. Però no ho se dir. I ara tot torna a ser com era abans, tot és de nou confús. Però aquesta confusió soc jo. Jo tal com sóc, no com voldria ser. I no em fa més por dir la veritat, aquella que encara no he trobat. Nomes així em sento viu i puc mirar als teus ulls fidels sense vergonya. És una festa la vida, visquem-la junts. No sé dir-te res mes Luisa, ni a tu ni als altres. Accepta’m així si pots. Es la única manera per intentar retrobar-nos.

30-7-2006: Gracias a Silvana por la traducción al castellano.

¿Pero qué es este relámpago de o esta súbita felicidad que me da fuerza, vida? Os pido disculpas, dulcísimas criaturas, no sabía cuán acertado es aceptaros, amaros. Y cuán simple es,Luisa. Me siento como liberado, todo me parece bueno, todo tiene un sentido, todo es verdadero. Ah, cómo quisiera saber explicarme, pero no se cómo decirlo. "Ecco" todo vuelve a ser como lo era antes, todo vuelve a ser confuso.Pero esta confusión, soy yo. Yo, como soy, no como me gustaría ser. Y no me da miedo decir la verdad, aquella que no he encontrado todavía. Solo así me siento vivo y puedo mirar tus ojos fieles sin vergüenza. Es una fiesta la vida, vivámosla juntos. No se qué más decir, Luisa, ni a tí, ni a los demás. Acéptame así, si puedes. Es el único modo de intentar encontrarnos.

miércoles, julio 26, 2006

The Kiss, Gustav Klimt
1907-08

[original]

viernes, julio 21, 2006

No la miris

No la miris. Et dic que no la miris. Seràs tossut. Ja està. Ja t'ha tornat a enganxar mirant-li el melic. Ja ho entenc ja; aquest piercing està massa ben posat com per ignorar-lo. Però qui et manava mirar-la? Amb la feina que tens i deixes que els ocellets que tens el cap esvalotin les teves hormones. Vaja! Ara s'aixeca per anar al lavabo. Ara si que no podràs evitar fer-li una bona ullada. Ja sé que ho fas amb molta discreció o, almenys, amb molta més que altres companys de feina. Ja sé que, de vegades, et mira de reüll però, noi, aguanta com un home. Que el seu somriure et mata, que les seves sortides et descol·loquen... Collonades! Em dius que t'encisa com vessa el cafè per tot arreu cada cop que es vol fer un cafè amb gel, o com es puja les ulleres quan li llisquen pel nas, o, fins i tot, quan es fa un cigarret amb aquella parsimònia gairebé litúrgica. Doncs noi, aquí ja no puc fer-hi més. Estàs fotut. Ben fotut.

martes, julio 18, 2006

M’han fet arribar comentaris de desaprovació pel segon punt del meu comentari sobre el post del Jordi. El punt és el que diu que "La història, per moltes i tristes raons, nega la teva afirmació sobre la superioritat poètica del català sobre el castellà."

Haig de reconèixer que he estat desafortunat en la forma (i potser en el fons també) però deixeu-me tornar a formular el que volia dir. Jo no crec en la superioritat poètica d’una (de qualsevol) llengua sobre una altra. I això és el que volia dir. Punt. Parlant de la història, volia transmetre que hi ha molta més literatura en llengua castellana que no pas en catalana; inferint- erròniament- així que la quantitat feia la qualitat. I això és absurd. Ho sé.

Feta la puntualització, voldria dir que la meva intenció al crear “luna en el agua” era desar d’una manera estructurada i pública aquells poemes, textos, extractes d’articles, qualsevol text en definitiva que m’hagués emocionat i això precisament és el que vull promoure des d’aquí a tots els que participeu (gràcies!). I el que vull també és que, en la mesura de lo possible, s’enviï el text en la versió original i, si és possible, adjuntant-hi una traducció a una o més de les llengües més utilitzades (Català i castellà principalment però també l’anglès i el francès).

Espero que us agradi molt aquest blog i seguiu participant-hi que això només acaba de començar!

lunes, julio 10, 2006

To all the Annie's of this world...



Annie Hall (1977), Woody Allen.

viernes, julio 07, 2006

Regina Spektor Ghost Of Corporate Future

A man walks out of his apartment,
It is raining, he's got no umbrella
He starts running beneath the awnings,
Trying to save his suit,
Trying to save his suit.
Trying to dry, and to dry, and to dry but no good

When he gets to the crowded subway platform,
He takes off both of his shoes
He steps right into somebody's fat loogie
And everyone who sees him says, "Ew."
Everyone who sees him says, "Ew."

But he doesn't care,
'Cause last night he got a visit from the
Ghost of Corporate Future
The ghost said, "Take off both your shoes
Whatever chances you get
Especially when they're wet."

He also said,
"Imagine you go away
On a business trip one day
And when you come back home,
Your children have grown
And you never made your wife moan,
Your children have grown
And you never made your wife moan."

"And people make you nervous
You'd think the world is ending,
And everybody's features have somehow started blending
And everything is plastic,
And everyone's sarcastic,
And all your food is frozen,
It needs to be defrosted."

"You'd think the world was ending,
You'd think the world was ending,
You'd think the world was ending right now.
You'd think the world was ending,
You'd think the world was ending,
You'd think the world was ending right now."

"Well maybe you should just drink a lot less coffee,
And never ever watch the ten o'clock news,
Maybe you should kiss someone nice,
Or lick a rock,
Or both."

"Maybe you should cut your own hair
'Cause that can be so funny
It doesn't cost any money
And it always grows back
Hair grows even after you're dead"

"And people are just people,
They shouldn't make you nervous.
The world is everlasting,
It's coming and it's going.
If you don't toss your plastic,
The streets won't be so plastic.
And if you kiss somebody,
Then both of you'll get practice."

"The world is everlasting
Put dirtballs in your pocket,
Put dirtballs in your pocket,
And take off both your shoes.
'Cause people are just people,
People are just people,
People are just people like you.
People are just people,
People are just people,
People are just people like you."

The world is everlasting
It's coming and it's going
The world is everlasting
It's coming and it's going
It's coming and it's going


via: Paulina.

jueves, julio 06, 2006

"Valentina lo escuchaba cerrando los ojos. Despacio, coincidiendo con lo que él acababa de decir, entreveía algo detrás, algo que al principio no era sino un hueco, una inquietud. Se sentía demasiado dichosa en ese momento para tolerar que la menor falla se inmiscuyera en esa hora perfecta y pura en la que ambos se habían amado sin otro pensamiento que el de no querer pensar. Pero tampoco podía impedirse entender las palabras de Adriano. Medía de pronto la fragilidad de esa situación turística bajo un techo prestado, entre sábanas ajenas, amenazados por guías ferroviarias, itinerarios que llevaban a vidas diferentes, a razones desconocidas y probablemente antagónicas como siempre."

Nueva visita a Venecia
Julio Cortázar