L'aviona

No se m'ocòrre res més paradoxal que un texte amb referències zen com a comiat de la meva àvia. Però aquí va:


Diu un proverbi zen que ens creiem onada però som el mar.
La meva àvia n’era una.

Era petita. Com predestinada a fondre’s massa aviat al mig de l’oceà.

Era una força de la natura. Com aquelles ones plenes de remolins que no saps com però t’acaben enfonsant de l'energia que porten.

I era una supervivent. Com aquelles altres que segueixes amb la mirada i no acaben d'arribar mai a la sorra.

No crec que fos tan afortunada com per saber-se mar.
També tinc dubtes que se sapigués onada.

El que sé del cert, però, és
que ella sabia que havia de seguir navegant,
que havia de seguir empenyent
o més aviat estirant de les ones que venen després….

I ara que ja ha trencat contra la sorra
i de retirada es confón amb el mar
el seu remor ens recorda
que només ens queda una cosa per fer
i és ser la onada que som
i tornar cap a l’oceà.

A reveure, iaia!