Comiat del Max
Li vam posar Max per MacGyver, el de la sèrie dels vuitanta. Al primer trimestre, la cosa estava ben fotuda per a que sobrevisqués. Ens van arribar a dir al principi de tot que l’havíem perdut. Com va sobreviure tot i seguint havent-hi risc, la por que ens havia acompanyat els primers mesos ens va fer sortir l’humor i vam recordar l’acudit (macabra en aquest context) de : “Si sale de ésta se llamará MacGyver”. El vam escurçar a Max. Ja no li podíem d’altra manera. Ja no li volíem dir d’una altra manera.
Al principi de tot, ho vam passar malament. Tanmateix, no volíem amagar-nos de l’alegria de tenir un fill i dèiem que estàvem embarassats. Crèiem i creiem que tot i que hi havia risc de perdre’l, s’havia de compartir aquella alegria encara que fos tenyida d’incertesa i de por. Mesos més tard, no ens penedim. Seguim creient en un món on la gent expressa els seus sentiments i celebra els esdeveniments alegres i tristos i els comparteix amb la gent que s’estimen.
Quan al final del primer trimestre ens van confirmar que tot anava bé, l’optimisme es va apoderar de nosaltres. El síndrome niu ens va fer canviar de domicili i buscar crear un ambient adient per criar a en Max. El futur era de llum. Les nostres biografies tenien sentit i aquest era tenir-lo a ell. Tot encaixava.
I saltem a dissabte passat on ens diuen que el cor del Max s’ha parat als gairebé vuit mesos de gestació i que l’hem de parir igualment. Passem els tres pitjors dies de les nostres vides. I en aquests tres dies, el Max encara ens regala quelcom. Ens regala veure de primera mà com ens estimen els que ens estimen i com d’importants són per nosaltres.
Aquests dies de dolor quan havíem de decidir que fèiem, l’únic que desitjàvem era tancar-nos a casa i no sortir-ne. Però hi ha alguna cosa de dins que ens feia voler compartir-ho. De la mateixa manera, que vam celebrar l’alegria de l’embaràs, volíem compartir la nostra pena.
Com veieu, el Max ens ha regalat moltes lliçons:
• que la determinació i l’humor ens fan sobreviure situacions difícils.
• que expressar el que sents; tant agradable com desagradable és el camí per una vida ben viscuda
• que hem de tenir una mirada amorosa sobre el que hem estat, som i serem.
• i que tenim unes famílies i amics que no ens els mereixem.
Us volem agrair la vostra presència aquí i les paraules de suport que ens heu fet arribar aquests dies. Ens han ajudat molt a plorar-lo.
En especial, a la família, que heu estat al nostre costat en els pitjors moments. Us estimem molt.
Ara ens toca deixar-lo marxar i acomiadar-nos dient-li:
• Gràcies, Max, pel temps que hem compartit.
• Sempre formaràs part de nosaltres.
MORIR (de Joan Teixidor)
I morir pot ser bell,
quan tot es trenca i una veu et crida
cap a un destí més alt.
Llavors la sang com l’aigua
damunt la terra cau,
la saba creix fins a la flor i el fruit
en els teus camps pairals.
Però simplement, sense cap gest
estrany, com si tot fos senzill
i pur en el camí dels dies.
Així s’aixeca el sol o ve la nit
i estimem.
DESPRÉS (Martí I Pol)
No serà falaguer, l'estiu, i la tardor
-saps prou com l'estimàvem-
serà potser en excés melangiosa.
Quan s'escurcin els dies te'm faràs més
present,
perquè el silenci fa més densos
els records, i més íntim el temps
que ens és donat per viure'ls.
A ulls clucs et veuré: tot serà tu
per la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després passaran anys i esdevindràs
translúcida
i a través teu estimaré el futur
potser sense pensar-te ni sentir-te.
Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t'endurà de nou quan se m'endugui.
Gemma i Oscar
Barcelona 27 de Setembre de 2014
