Lluny, creix un arbre de porpra, vaporós, que fa una flor lluent com vidre, tornassolada com vidre, d’una matèria molt semblant a la matèria de la bombolla de sabó. Ni els estranys corrents de l’amor, ni l’aigua en el punt de la set, és a dir, res d’aquest món no es pot comparar al plaer que regala mirar la flor -l’has de mirar estirat per terra-, ni al moment en què el sol de posta la fa cantar. A vegades hi ha deu persones estirades per terra, esperant, amb un desig malsà, amb ulls glaçats, que canti la flor. Els dies són massa blancs, les nits massa fosques… El terreny, lleugerament en pendís, acaba en precipici sec arran d’un golf. La flor canta i adorm. Adormits com una fulla, els homes rodolen avall i van a parar a l’aigua on, després d’una caiguda vertical de cent vint-i-quatre metres, moren amb la boca oberta i amb les dents trencades. El peix forquilla els forada i se’ls comença a menjar de dins estant.

Flor felicitat, Mercè Rodoreda
Del llibre Viatges i flors, 1980